Trobades en torn de la finitud 20 i 21/11/26

Divendres 20/11 · 17,30h a 21h · La Escocesa

17.30–19.30 h | Pràctiques comunitàries de vida al final de la vida

Aquesta taula reuneix diferents sabers i experiències d’acompanyament al final de la vida. Hi participaran Julia Campello i Irene Turiel, metgesses de família amb formació especialitzada en cures pal·liatives; Gloria Cagigal, membre de la comunitat budista Casa Virupa; Ana González Cabello, intèrpret de tibetà, traductora d’ensenyaments budistes i codirectora de Casa Faro; Itziar G. Torres, acompanyant en processos oncològics i de final de vida i fundadora de Casa Faro, i Anna Vilamú, que treballa sobre la mort i el dol des de l’art comunitari.

20–21 h | Concert i sessió d’escolta de Nathaniel Mann

En aquesta sessió, el músic de folk experimental Nathaniel Mann combina cançons originals i tradicionals amb intervencions sonores experimentals que funcionen com a metàfores sonores de la mort. La música en directe és un dels pocs espais en què el dol es pot compartir públicament. En particular, les tradicions de música folk del Regne Unit han ofert, des de fa molt de temps, un espai perquè les històries de mort, pèrdua i record es transmetin entre generacions i entre persones desconegudes.

BIOS

Ana González Cabello és intèrpret d’ensenyaments budistes. Formada en Història per la Universitat Goldsmiths de Londres, ha estudiat filosofia budista tibetana i llengua tibetana a l’Índia i a França. Imparteix cursos de meditació i filosofia des d’una mirada interseccional, amb un enfocament centrat en l’antiestractivisme espiritual. És codirectora de Casa Faro.

Anna Vilamú és treballadora cultural i facilitadora de Biodanza SRT. Creu en el potencial transformador de les propostes culturals situades i compromeses amb el context. Des d’aquesta perspectiva, ha desenvolupat projectes artístics en formats i espais diversos: propostes expositives, editorials i de mediació en espais autogestionats, associacions, centres educatius i centres d’art. La seva pràctica s’ha desenvolupat habitualment de manera col·lectiva i s’articula metodològicament a través de la creació comunitària, les eines de la biodansa i la recerca encarnada.

Julia Campello Coll exerceix com a metgessa de família a Barcelona i s’ha format en l’àmbit de les cures pal·liatives a través del màster en Cures Pal·liatives de la UAB. Paral·lelament a la pràctica clínica, cultiva altres interessos, com la il·lustració i la dansa, disciplines que enriqueixen la seva sensibilitat i nodreixen la seva mirada en l’acompanyament a les persones. El seu interès per les cures pal·liatives i l’acompanyament al procés de morir va sorgir fa anys, durant la residència de Medicina Familiar i Comunitària a Granada, arran de la seva experiència acompanyant pacients en l’entorn rural on treballava. Posteriorment, diverses experiències personals de dol van aprofundir la seva mirada sobre la mort i van despertar en ella la necessitat d’adquirir noves eines per acompanyar de manera més integral els processos de malaltia avançada, mort i dol, incorporant-hi també les dimensions psicoemocional i espiritual.

Irene Turiel treballa com a metgessa de família al centre d’atenció primària de Gornal, a l’Hospitalet de Llobregat. És membre del col·lectiu de recerca militant Entrar Afuera (entrarafuera.net), que intenta pensar i inventar pràctiques de cura a través de la reflexió i l’acció sobre el vincle entre les institucions públiques i els territoris. Treballa amb llenguatges artístics i expressius com a eines de transformació institucional i de les pràctiques. El seu interès per les cures pal·liatives va començar durant la residència de Medicina Familiar i Comunitària a Gijón, i s’ha nodrit de les rotacions en serveis de cures pal·liatives, del màster en Cures Pal·liatives de la Universitat de Valladolid i de l’interès per les maneres d’acompanyar el procés de morir des d’altres epistemologies i tradicions.

Itziar G. Torres és artterapeuta relacional de base Gestalt, especialitzada en processos de malaltia i final de vida. Amb una trajectòria de més de deu anys acompanyant creadores i artistes en processos creatius, el seu treball combina l’art, la psicoteràpia i l’exploració emocional. A més, coordina l’equip de psicoterapeutes de Casa Faro i ha desenvolupat el seu propi recorregut en la poesia i les arts visuals.

Gloria Cagigal és cofundadora de la comunitat budista Casa Virupa. Forma part de l’equip pedagògic, és instructora de meditació i responsable de l’àrea de comunicació del centre. Llicenciada en Filosofia per la Universitat de Barcelona, ha dedicat la seva trajectòria principalment a la docència i la comunicació. Al centre de residències per a artistes i pensadors LAC (Laboratori d’Arts Contemplatives), exerceix també com a comissària de pensament i literatura.

Nathaniel Mann és compositor experimental, intèrpret i dissenyador de so. La seva pràctica artística, de gran abast, connecta la música amb l’art sonor. El 2019 va rebre el premi Paul Hamlyn i el 2018 va ser becari de la Arts Foundation. La seva obra Pigeon Whistles (2013), una orquestra voladora formada per coloms Birmingham Roller que transporten flautes, va guanyar el premi George Butterworth de composició el 2015. Forma part dels grups de folk experimental Dead Rat Orchestra i Hack Poets Guild, el primer àlbum dels quals, Black Letter Garland (2023), aclamat per la crítica, va ser seleccionat per The Guardian com un dels àlbums folk de l’any. Més informació: Hack Poets Guild · Dead Rat Orchest

Dissabte 21/11 · 18–23 h · Hangar

La consciència de la mort ens entrena en una ètica de l’atenció i de la cura, ens recorda que tot és fràgil i que tot això també passarà. Durant cinc hores volem convertir Hangar en un portal, un espai de trànsit i d’escolta. Una invitació a celebrar i a entristir-nos juntes. A acostar-nos a la finitud a través de la pràctica artística.

DU-DA presentarà Petals Falling, Bells Ringing,
Sarafina i Mo proposen una trobada al voltant de les comunitats d’acompanyament en els processos de mort (death workers) en una península al nord de Seattle. A continuació, Stéphanie Janaina presentarà Madre Patria, una performance que composta la mort d’una mare en un Mèxic que celebra la mort mentre la produeix. Després, Sergi Botella, amb Todos los Muertos, durà a terme una sèrie d’exercicis poètics, autobiogràfics i sonors que converteixen el dol en matèria de creació. Gaby Mangeri presentarà Death is just another word for singing the blues, una peça sobre la fi d’un matrimoni. Tancarem amb Esther Marquina i Lecciones de geografía, en su mayoría trágicas, una travessia sonora per l’absència, la ràbia, la nostàlgia, el desconcert, els records i la solitud.

Petals Falling, Bells Ringing — DU-DA

Petals Falling, Bells Ringing és una peça audiovisual que neix de la trobada homònima. Sarafina i Mo proposen una trobada al voltant de les comunitats d’acompanyament en els processos de mort (death workers) en una península al nord de Seattle. Aquesta pel·lícula és una voluntat de compartir aquest altre món.

DU-DA és un espai de recerca i creació en la cruïlla entre l’art, la salut, el cos i les pedagogies de la finitud. A través d’eines artístiques, generem contextos d’aprenentatge i programes públics que posen en relació sabers experts, experiències encarnades i coneixements que habitualment queden fora dels marcs institucionals. Treballem amb una xarxa internacional de col·laboradores per abordar qüestions que difícilment es poden tractar des d’una única disciplina.

Madre Patria — Stéphanie Janaina

Madre Patria és una performance sobre les transformacions que segueixen la mort i el retorn de la matèria a la terra. Neix de compostar la mort de la meva mare sobre un sòl completament cremat i de fer visible el trànsit entre els hospitals públics i els sistemes de salut que castiguen la fragilitat. És un viatge entre el dolor i l’alleujament, entre la dignitat i la culpa, entre l’amor i la putrefacció.

En aquest recorregut van aparèixer personatges que van acompanyar els últims dies de la meva mare i que van preparar, cadascú a la seva manera, el ritual de comiat. A escena conviuen les seves veus i les meves: enregistraments d’àudio fets per ella, arxius que vaig redescobrir després de la seva mort i registres propis, escrits i fotogràfics, guardats per no oblidar la crueltat, la indiferència ni el menyspreu, però també per poder riure i alleugerir el procés.

Madre Patria és un acte de reconciliació amb l’absurd de viure i morir a Mèxic, un país que celebra la mort per poder suportar-la, però que també la produeix, l’administra i la imposa.

Stéphanie Janaina treballa amb el cos, la memòria i el llenguatge com a territoris on la identitat s’afirma i es confon. Des del cos i la performance, explora maneres d’habitar altres llengües i de fer visible allò que ha estat silenciat per la història o la violència, tot proposant pràctiques artístiques que qüestionen les estructures patriarcals i colonials. En les seves obres, el cos esdevé arxiu i pont: una manera de sostenir la memòria i d’imaginar formes més sensibles d’existir en comú.

La seva pràctica parteix de les paraules: les estudia, les desenterra o les reinventa, a la recerca de llenguatges que resisteixin l’oblit. Explora com aquestes paraules, de vegades fetes de gestos o alens, de vegades de memòries heretades, poden obrir altres maneres d’enunciar i d’habitar el món. Estudia la llengua mixteca, en la seva variant Tnu’u Dau, com a dispositiu coreogràfic i afectiu, una manera de mantenir viu el diàleg amb la seva àvia i amb una història col·lectiva.

Todos los Muertos — Sergi Botella, 2026

En la pràctica de Sergi Botella, la mort és un element més amb què modelar el pensament autobiogràfic. Una part essencial del cicle de la vida que, capritxosament, se li apareix en moments clau. Pensar en aquells que ja no hi són com a matèria de treball es converteix així en una manera d’afrontar el dol i l’oblit. Todos los Muertos aplega exercicis narratius en què la poesia i el so ballen, amb permís, damunt de les seves tombes.

De nit

Ja no hi ets,

i nosaltres de dol

per la mort del zel.

Una petita capsa de vidre

amb tota la llum d’un dia a dins

que, quan l’obres, udola.

La nit et busca.

El treball de Sergi Botella (Terrassa, 1976) pren forma en presentacions performatives, textos i sons: exercicis a mig camí entre la ficció i la remescla vivencial. Utilitza el seu entorn afectiu, així com allò proper i quotidià, per provocar situacions noves des de la intimitat i reordenar el conjunt de possibilitats. Les seves explicacions exemplificades flueixen en una atmosfera carregada de mentides autosuggestives i dels relats més honestos, que se sostenen els uns als altres. Aquestes estratègies li permeten, des de la pràctica artística, assajar fórmules de ficció indissociables d’allò real i verídic. Un sistema narratiu en procés constant que pren com a punt de partida les relacions i influències sorgides dels entorns immediats en què es mou.

Death is just another word for singing the blues — Gaby Mangeri

Crida!

Un matrimoni mor i passa a formar part del passat. Els vostres cossos no tornaran a entrellaçar-se mai més; ja no tornareu a ser u amb tu mateix i amb aquell altre. T’esforces per desprendre’t de la pell d’un matrimoni mort i renéixer. És un exercici com qualsevol altre, una força conscient que t’empeny endavant, cap a la dimensió següent de la teva vida.

Has de plorar. La incertesa és immensa. La magnitud del canvi, enorme. I tot això passa dins del teu cos viu. Travessa el dolor fins a arribar als raigs de l’amistat. Com podem guarir-nos tenint cura dels altres? Primer has de cantar blues, cantar-lo fins que el cel s’aclareixi i els sentiments foscos hagin desaparegut. Després, encén el foc i alimenta la gent des del més profund del teu cor nou. Com més t’obres, més meravelloses es tornen les coses.

Gabrielle Mangeri és una artista que es resisteix a anomenar-se artista. Durant l’última dècada ha treballat com a professional de la cultura i empresària, combinant la recerca artística amb la gastronomia, la filosofia de la taula i les manifestacions de l’eros a través de l’hospitalitat i les cures, molt abans d’anomenar-les així.

La seva pràctica se centra en la col·laboració i les relacions amb artistes de diferents disciplines, la divulgació i l’estudi de l’origen real dels aliments —començant per les persones que treballen al camp—, amb una atenció especial als reptes alimentaris actuals i a la manera com afecten la nostra relació amb el món. La seva trajectòria inclou la participació en estructures artístiques col·laboratives, com La Fragua Artist Residency, PLATA i CoMbO, a Còrdova, així com en institucions culturals com el Centre de Creació Contemporània d’Andalusia (C3A) i TBA21, entre d’altres.

Lecciones de geografía, en su mayoría trágicas — Esther Marquina

Lecciones de geografía, en su mayoría trágicas neix d’aquí: d’una travessia sonora per l’absència, la ràbia, la nostàlgia, el desconcert, els records i la solitud. Però també per aquell territori inesperat que apareix després: el de començar, a poc a poc, a trobar una altra manera d’estar.

Esther Marquina és sonidista i programadora musical. Fa més de vint anys que treballa en el cinema, fent de l’escolta el seu ofici i de la música una manera de travessar el món. La seva relació amb el so neix en el cinema i s’expandeix cap a altres territoris: la memòria, el cos, la pèrdua i tot allò que ens transforma sense demanar permís. Selecciona música des d’un lloc íntim i narratiu, a la recerca de connexions entre cançons, estats d’ànim i moments vitals.