Residència col·lectiva al voltant dels processos oncològics
Aquesta residència forma part del programa d’activitats Això també passarà 2026 i és també l’inici d’una investigació col·lectiva sobre els processos de malaltia oncològica, la interdependència i les formes d’acompanyar-nos.
A finals de setembre i principis d’octubre de 2026, ens vam reunir a Mieres, Girona, amb Esther Marquina, Rocío Campaña, Caro Novella, Bea Fernández, Itziar Torres (Casa Faro) i Ana González Cabello.
Des de DU-DA vam proposar aquesta trobada com un espai-temps de convivència, investigació i creació per posar en comú experiències, investigacions i sabers entre persones que estan travessant o acompanyant processos oncològics.
Quan vam imaginar aquesta primera residència col·lectiva, no sabíem què passaria. I aquella incertesa feia una mica de por. Però sí que sabíem com volíem estar: suaus, lentes, arraulides, còmodes. Volíem construir un espai-coixí on poder-nos recolzar.
I partíem d’algunes preguntes: quines ressonàncies col·lectives apareixen quan compartim l’experiència d’estar malaltes o d’acompanyar algú que ho està? Què sabem d’aquests processos que no sempre troba lloc en els discursos mèdics, en les narratives dominants sobre el càncer o en els espais institucionals d’atenció?
Totes tenim càncer
És probable que algú proper a tu hagi tingut càncer: una amiga, un familiar, una companya de feina. O potser has estat tu mateixa qui ha travessat o està travessant la malaltia. El càncer forma part de les nostres vides, però, quant sabem de les condicions socials, econòmiques i ambientals en què emmalaltim?
«Totes tenim càncer» és un dels statements de Caro Novella amb què vam iniciar la nostra residència i del qual Clara López es fa ressò des del seu projecte d’art i malaltia Mesacamilla. Tot i que Clara no va ser present a la residència, la invoquem aquí com a referent per pensar els vincles entre malaltia i interdependència. Des de Mesacamilla, Clara explica que «des del moment que habitem una realitat en què el càncer és una de les dues primeres causes de mortalitat a escala mundial, no podem dir que estiguem exemptes de càncer, ja que tot ho impregna; sigui per la contaminació, els ritmes que se’ns imposen, els excessos de productes químics, l’alimentació ultraprocessada i tants altres factors, ens veiem condemnades a portar una vida que anteposa absolutament tot a les cures. Partint d’aquesta premissa, ja no és que no estiguem exemptes de càncer, és que no estem exemptes de la malaltia en general».
Com assenyala a les seves xarxes socials, lluitar pels drets de les persones que emmalalteixen no és una reivindicació que concerneixi únicament les persones que tenen un diagnòstic. És defensar els recursos públics, la dignitat i la qualitat de vida de tothom.
La teva sanació és la nostra sanació
El càncer es tracta, en gran mesura, des d’una lògica individual. Hi ha un diagnòstic, un tractament i una persona que ha d’afrontar el procés, adaptar-se a les seves conseqüències i, en la mesura que sigui possible, recuperar-se. Però aquesta mirada corre el risc de convertir la malaltia en una experiència aïllada del seu context, com si els cossos existissin al marge de les condicions socials, econòmiques i ambientals que els travessen.
L’exposició a substàncies tòxiques i contaminants, les condicions laborals, la precarietat, l’estrès sostingut, la distribució desigual de les cures i les formes de vida imposades per un sistema que prioritza la productivitat per damunt del benestar formen part d’un context que mereix ser investigat i atès.
El capitalisme no només organitza les nostres formes de produir i consumir, sinó que també determina, en bona mesura, les condicions en què habitem els nostres cossos. Ens exigeix disponibilitat, rendiment i autosuficiència, mentre precaritza els temps de descans, deteriora els entorns i descarrega sobre les persones i les seves xarxes més properes la responsabilitat de sostenir la vida. En aquest marc, emmalaltir també pot convertir-se en una experiència d’aïllament, culpa i exigència: a més de travessar la malaltia, cal gestionar les emocions, mantenir una actitud positiva, prendre les decisions correctes i treballar activament en la pròpia recuperació.
Què passa quan no podem respondre a totes aquestes expectatives? Què succeeix quan no tenim recursos econòmics, una xarxa de suport suficient, temps per descansar o un entorn segur on travessar el procés?
Durant la residència, aquestes preguntes van ressonar amb una idea que travessa el treball del metge i autor Gabor Maté, que assenyala que la nostra salut no es pot comprendre al marge de les relacions, les experiències i els contextos en què vivim.
Maté explica que, en la tradició lakota, quan algú emmalalteix, la comunitat no ho veu com un problema individual, sinó com el reflex d’un desequilibri col·lectiu. En aquesta cosmovisió, el cos, la ment i la comunitat estan interconnectats. La malaltia d’una persona s’entén com un senyal que alguna cosa no funciona bé en el grup en conjunt, de manera que la sanació individual és també una sanació col·lectiva. En lloc de culpar o aïllar la persona malalta, la comunitat li diu: «La teva sanació és la nostra sanació. Com et podem donar suport?»
Maté diu que aquesta perspectiva indígena ha estat confirmada per la ciència moderna, un comentari personal meu, però que continua sent ignorada per la medicina convencional. En la nostra societat occidental, la càrrega de la recuperació recau únicament en l’individu, cosa que genera culpa i aïllament. La persona ha de superar la malaltia o el trauma tota sola, i això agreuja el seu patiment.
Per sanar, les persones necessiten comunitat, contacte humà, compassió i seguretat. Però el món modern perpetua el trauma en lloc d’alleujar-lo.
Com ens va recordar Ana G. Cabello, posar en pràctica la interdependència és anar a favor de la interdependència. La interdependència deixa així de ser una idea abstracta per convertir-se en una pràctica. Compartir temps, escoltar, caminar, cuinar, menjar juntes i permetre que cadascuna trobés el seu propi ritme van ser també maneres de posar-la en pràctica.
Aprendre a cuidar-nos a una altra escala
Caro Novella ens va convidar a pensar la interdependència a través d’una dinàmica corporal que partia de la imatge d’un capoll de seda. Per acompanyar aquesta exploració, Caro va compartir textos de l’escriptora i pensadora feminista negra Alexis Pauline Gumbs, especialment de Undrowned: Black Feminist Lessons from Marine Mammals. A través de les comunitats de dofins i de les seves formes d’organització, Gumbs ens proposa imaginar altres escales d’intimitat, aprenentatge i supervivència.
FRAGMENTS DE: UNDROWNED, Black Feminist Lessons from Marine Mammals
D’Alexis Pauline Gumbs, traduïts al castellà per Caro Novella.
Capítol 5: Col·laborar
I si l’escola fos l’escala en què ens poguéssim cuidar mútuament i moure’ns juntes?
Quan no puc veure la riba, soc aquí, sincronitzant la meva respiració amb la teva. Sabent que, col·lectivament, podem saltar, podem submergir-nos, podem practicar la fe les unes en les altres.
Hi ha una espècie de Lissodelphis a l’hemisferi nord i una altra al sud. Com és a dalt, és a baix. Les guies diuen que les seves àrees de distribució no se superposen, cosa que significa que no es veuen mai. Però m’ho pregunto. Em pregunto pel mateix planeta com si fos un mirall. Una esfera d’existència paral·lela. No estic participant, potser, en una dansa amb allò que va més enllà d’on puc tocar, conèixer o nedar? Amb la meva respiració, estic equilibrant allò visible i allò invisible, aprenent a cultivar una manera d’estar que sigui alhora oceà i cel.
Estic aprenent a ser a l’escola amb tu.
Sincronitzo la meva respiració amb el teu cor per trobar l’oceà.
El meu cor s’accelera per trobar-se amb el teu riure: tu ets cel.
Com és a baix, és a dalt.
Presència coreogràfica, sosteniment circumpolar, escolta profunda, coordinació.
Fes tornar l’escola que la por em va fer desaprendre.
Torna’m el batec que recordo.
Anomena’l amor.
Quan emmalaltim, també es transforma la nostra manera d’estar al món
La malaltia no succeeix únicament en un cos aïllat. Travessa les relacions, transforma els ritmes quotidians, modifica les formes de comunicar-nos i altera la manera com ens percebem a nosaltres mateixes i a les persones que ens envolten. Irrumpeix en les dinàmiques familiars, en els vincles afectius i en els acords, explícits o tàcits, que sostenen la vida en comú. També pot posar de manifest tensions que abans romanien ocultes i obligar-nos a negociar noves formes de convivència, intimitat i cura.
Itziar G. Torres, codirectora de Casa Faro, va compartir una frase que ens va fer pensar: «Quan emmalalteixes, també emmalalteix el teu caràcter». La malaltia pot modificar el nostre temperament, la nostra manera de relacionar-nos, les nostres necessitats i la nostra capacitat d’estar disponibles per a les altres persones. Pot alterar la manera com demanem ajuda, expressem el malestar o rebem l’atenció de les persones que ens envolten. I aquests moviments no afecten únicament qui travessa la malaltia: les persones que acompanyen també han de trobar el seu lloc en una situació que transforma les seves pròpies vides, les seves expectatives i les seves possibilitats de cuidar.
Per això és tan important la tasca d’espais com el grup Viure la malaltia, de Casa Faro, adreçat a persones que travessen malalties, dolències o discapacitats. Espais on poder compartir l’experiència sense haver-la d’explicar constantment, posar paraules a allò que està canviant i reconèixer que no hi ha una única manera de viure la malaltia. Llocs on l’acompanyament no passa necessàriament per oferir respostes o solucions, sinó per construir un espai d’escolta, reconeixement i suport mutu.
Un mapa col·lectiu de recursos
Una de les propostes de la residència va ser començar a teixir un mapa col·lectiu de recursos: llibres, pel·lícules, artistes, articles, grups de suport, espais d’acompanyament i pràctiques que, des de trajectòries diverses, han contribuït a sostenir els processos de malaltia.
Aquest mapa no pretén establir un itinerari universal ni oferir una recepta sobre com travessar un càncer. És una constel·lació de referències compartides per persones que han investigat, viscut o acompanyat aquests processos.
Ens interessa que aquest mapa pugui continuar creixent i que la residència no es tanqui sobre si mateixa, sinó que doni lloc a noves connexions, investigacions i formes de col·laboració.
Gràcies a Esther Marquina, Rocío Campaña, Caro Novella, Bea Fernández, Itziar Torres i Ana González Cabello per la generositat, la confiança i els sabers compartits.
Pensament feminista, malaltia i cures
- Alexis Pauline Gumbs — Undrowned: Black Feminist Lessons from Marine Mammals.
- Audre Lorde — Los diarios del cáncer.
- Anne Boyer — Desmorir.
- Johanna Hedva — La teoría de la mujer enferma.
- Leah Lakshmi Piepzna-Samarasinha — Care Work.
- Rita Charon — Medicina narrativa. Honrando las historias de enfermedad.
- Mag De Santo (ed.) — La fragilidad del cuerpo amado. Escritos cuir y trans en torno a la politicidad del dolor.
- Caro Novella Centellas i María Zapata Hidalgo (comp.) — Posología: microdosis transfeministas para la salud.
- Eli Clare — Grappling with Cure.
- Beatriz Preciado — Testo yonqui.
- Patrick Radden Keefe — El imperio del dolor.
Fotografia, art i narratives del cos
- Jo Spence — fotografia, malaltia i representació.
- Laia Abril — projectes d’investigació visual.
- Ishiuchi Miyako — Mothers.
- Angelo Merendino — fotografia i experiència del càncer.
- Philip Toledano — When I Was Six.
- Anna Galí — obra fotogràfica.
- Annie Sprinkle i Beth Stephens — Hair-otica i treballs sobre els cossos i el càncer de mama.
- Mary Maggic — Open Source Estrogen.
- La imagen desvelada. Prácticas fotográficas en la enfermedad, la muerte y el duelo.
Pràctiques comunitàries i de creació
- Casa Faro — espai d’acompanyament i creació.
- Healing Arts Symposium — recopilació de propostes i exercicis d’artistes i activistes que treballen des de la salut, la malaltia i la relació entre pacients, professionals sanitaris i entorn.
- Viure la malaltia, de Casa Faro — grup creatiu al voltant de l’experiència d’emmalaltir.
- Tetayteta —
Acompanyament i suport
- Fundació Kālida — acompanyament gratuït a persones amb càncer i al seu entorn.
- Federació Espanyola de Càncer de Mama (FECMA) — grups de suport.
- Associació Espanyola Contra el Càncer — informació sobre recursos de suport psicològic i social.
- Fundació UAPO — Unitat de Suport al Pacient Oncològic.
Altres referències
- La suerte de Emma — pel·lícula compartida durant l’intercanvi.
- Mingyur Rinpoché — Enamorado del mundo.
- Kirsten Holmes — Aligned.
- Andrew Huberman — Protocols.
Amb el suport de:
